La meva experiència com a aprenent en línia

Hola a tots! Bé, aquesta és ja l’última tasca...i aviat ens tocarà acomiadar-nos per començar l’estiuet!

En el meu cas, no recordo haver experimentat mai l’aprenentatge d’una llengua en línia. De fet, tot i que em considero nativa digital i em desenvolupo prou bé amb les noves tecnologies, sempre m’ha agradat tenir algun suport en paper per poder estudiar, fer exercicis, etc. A més, considero que la figura del professor és important i una classe presencial, encara que l’ensenyament sigui en línia, és important. Tot i així, estic oberta a noves experiències, i no descarto la possibilitat de provar-ho en algun moment o quan se’m presenti la oportunitat.

Tot i que no he assistit a cap aprenentatge de llengües en línia al 100%, sí que al llarg dels meus anys com a estudiant he viscut diferents experiències on hem utilitzat alguns suports electrònics. Per exemple, recordo que en classes de primària fèiem alguns exercicis amb l’ordinador d’omplir buits o relacionar paraules que anaven relacionats amb les classes de castellà o català. Tot i això, no és fins que arribem a la universitat que l’aprenentatge en línia s’incrementa. El campus global i el fet que tots els professors utilitzin una plataforma a la xarxa per posar-se en contacte amb els alumnes i penjar els documents és una novetat, ja que fins aleshores, eren comptades les vegades que havíem utilitzat un ordinador per descarregar documents que el professor penjava o mirar recursos que el professor ens indicava. Tot i així, sí que en moltes ocasions, individualment utilitzava l’ordinador per consultar diccionaris, corpus i altres fonts per Internet.

Així doncs, considero que no ha estat fins la universitat que realment he pogut interactuar una miqueta més en el món de la informàtica des del punt de vista de l’aprenentatge d’una llengua. Per exemple, en aquesta assignatura (Ensenyament de llengües) hem realitzat un bloc, una wiki i diferents fòrums on mica en mica s’exposaven els coneixements i interactuàvem amb els altres companys i el professor en línia. A més, m’agradaria destacar l’experiència del xat, que per molts de nosaltres va ser una experiència completament nova i molt positiva. En el cas de la wiki, també ha estat la meva primera vegada :)!

Finalment, com a reflexió sobre l’aprenentatge en línia, m’agradaria dir que crec que és una opció que atrau molt als alumnes, ja que com hem pogut comprovar amb els articles de M. Prensky i M. Torres, actualment els alumnes viuen en un món completament informatitzat. Com a avantatge principal crec que els alumnes posarien, en molts casos, molta més atenció i entusiasme. A més, pel fet de tractar-se d’una experiència innovadora, no els seria gens difícil adaptar-s’hi, ja que el món dels ordinadors no els suposa cap problema.

D’altra banda, però, crec que sempre hi ha d’haver una classe presencial. La figura del professor és molt important, i seria bo que, encara que només fos en hores de tutoria o alguna hora fixada a la setmana, els alumnes poguessin tenir contacte presencial amb el professor.

Personalment, considero que l’ideal d’un aprenentatge d’una llengua en línia és que es podria anar introduint de mica en mica, com en el cas del que hem anat fent en aquesta assignatura, ja que sempre hem tingut classes presencials, però, com a complement, hem pogut experimentar els fòrums, el bloc, la wiki, el xat...

La meva experiència com a examinand i aprenent avaluat de llengües

Ai, els exàmens!! Suposo que tots tenim bons i mals records, segur que tots maleïm algun examen que hem fet, o recordem aquella pregunta que ens va portar tants mal de caps... De fet, ara segur que tots els tenim en ment altra vegada, perquè ja s’acosten!

Doncs bé, posats a fer memòria, podré analitzar una mica més a fons quin tipus d’avaluació he experimentat al llarg dels meus anys com a aprenent i com ha anat canviant el mètode amb totes les avaluacions que he rebut.

En un principi, diria que el tipus d’avaluació que més he viscut és la formativa. Fins arribar a l’ESO, l’avaluació era ipsativa, ja que les notes que ens donaven a primària no anaven amb números, sinó que podríem dir que eren més aviat orientatives. Hi havia el “progressa adequadament”, “progressa molt adequadament”, “necessita millorar”, etc. Llavors, a l’ESO tot va canviar. Recordo que al principi era una miqueta embolicat pels alumnes, ja que mai havíem tingut les notes amb números, ni tampoc mai ens havien dividit les notes en conceptes, procediments i actitud. Cal dir que, tot i que al principi era una miqueta estrany, no vam tardar a acostumar-nos-hi. A més, crec que el fet que l’actitud també s’avalués i tingués un grau alt d’importància a la nota final, ajudava a que els alumnes més rebels es comportessin una miqueta millor a les classes.

D’altra banda, també he de dir que al llarg de tota la meva experiència com a estudiant, sempre he tingut l’enfocament de l’heteroevaluació, tot i que en algunes assignatures de la universitat hem fet petits qüestionaris d’autoavaluació que tenien un petit percentatge de la nota final. Personalment, crec que l’autoavaluació és un exercici molt útil pels alumnes quan ja mostren una certa maduresa (per exemple al batxillerat o la universitat) ja que l’autoavaluació permet a l’alumne fer una profunda reflexió sobre els coneixements que ha adquirit sobre aquella matèria i també el fa ser conscient sobre el temps d’estudi que calia dedicar i el que realment hi ha dedicat. Penso que amb l’autoavaluació l’alumne pot ser honest i veure per si mateix la nota que es mereix, sense tenir en compte les males passades que poden provocar els nervis en un simple examen. Per tant, considero que l’heteroavaluació està bé, però crec que sempre és bo que hi hagi un petit exercici d’autoavaluació al final de cada matèria.

Quant a les proves d’adscripció, podria dir que la que tinc més recent és la prova que vam realitzar els alumnes de traducció i interpretació per entrar a estudiar a la Pompeu Fabra. De fet, tant si volies anar a la UAB com a la UPF, calia passar per unes proves d’adscripció.

Pel que fa a les avaluacions continuades, diria que les he experimentat a la universitat. Moltes de les assignatures que he cursat, pel fet que segueixin el “famós” Pla Bolonya, contenien una gran part d’avaluació continuada. Això fa que l’alumne hagi de dedicar moltes més hores a l’assignatura fora de l’aula al llarg del trimestre, però llavors el valor de l’examen conté un percentatge més baix, ja que l’avaluació de l’assignatura és contínua. A més, hi ha algunes assignatures que no requereixen ni una prova final per avaluar a l’alumne.

Finalment, si fem referència al tipus d’exàmens que he fet, podria dir que de tot i més (els estudiants som els millors coneixedors i experimentadors de tot tipus d’exàmens J). Des de l’examen on has d’omplir buits, fins a l’examen que és de “pregunta llarga” (com dèiem) i que t’has d’enrotllar explicant un tema. També he fet exàmens de listenings, presentacions orals, exàmens tipus test i un llarg etcètera.

Com a experiència, m’agradaria parlar del crèdit de síntesi, ja que, tot i que no hi havia un examen “típic”, sí que ens avaluaven per tot el treball que havíem realitzat durant la setmana que hi dedicàvem. Crec que és un dels pocs treballs en equip tan llarg i intens que vaig fer a aquella edat. Suposo que no cal que us parli del mecanisme del treball de síntesi, ja que la majoria de vosaltres n’haureu sentit a parlar, o fins i tot, heu viscut l’experiència. En el meu cas, el tema principal del treball era el tabac, tot i que no recordo exactament el lema.

Per acabar doncs, com a valoració global de totes les avaluacions que he rebut durant els meus anys d’aprenentatge podria dir que les considero justes, ja que responen al meu nivell i a tot l’aprenentatge i coneixements que he anat assolint al llarg dels anys. M’agradaria dir que, des d’un punt de vista objectiu (dic objectiu, perquè passo molts nervis en època d’exàmens i no m’agraden) estic d’acord amb els exàmens, ja que sempre hi ha d’haver constància dels coneixements que els estudiants adquireixen. Tot i així, sí que hem de tenir en compte que un examen ha d’avaluar de manera igual a tothom. A més, cal tenir en compte que els exàmens que tenen el 100% del valor de la nota els trobo una mica injustos, ja que sempre es pot tenir un mal dia o els nervis et poden passar una mala jugada, fet que no significa que l’alumne tingui mancances de coneixements.

Bé, avui acabo aquí...i com que sé que tots estem apunt de començar-los, si és que alguns no els heu començat ja, us desitjo sort a tots amb els exàmens!

Fins la pròxima blocaires!!!

La meva experiència com a aprenent de llengües i les diverses metodologies d’ensenyament aprenentatge

Bé, avui ens toca parlar de les metodologies d’ensenyament que he experimentat com a aprenent de llengües. Primer de tot, m’agradaria tornar a dir que mai m’havia parat a pensar en l’infinit número de metodologies diferents que els professors poden aplicar a les seves classes. De fet, fins fa poc no era conscient de les diferents metodologies que he estat experimentant o, si més no, no ha estat fins ara que puc posar noms i etiquetes a les diferents activitats que he realitzat durant tots els meus anys d’aprenentatge.

Al llarg de tots els anys d’aprenentatge considero que he experimentat una gran varietat de metodologies, sempre trobant algunes més interessants que d’altres. Crec que sempre depèn també de l’edat, ja que una metodologia que resulti molt eficaç i interessant per alumnes de primària podria resultar molt repetitiva i avorrida per alumnes de batxillerat. Crec que és bo que cada professor adeqüi la seva metodologia al tipus d’alumnes i als interessos específics de cadascú.

De fet, defenso la idea que no hi ha una única metodologia d’ensenyament que sigui eficaç i immillorable, sinó que crec que cada col·lectiu d’alumnes respondrà millor amb un tipus de metodologia. També dependrà dels interessos d’aquest col·lectiu i, en múltiples ocasions, del professor, ja que en molts casos podem trobar professors que utilitzin la mateixa metodologia però que els resultats obtinguts siguin diferents. Cadascú tindrà la seva manera de fer i la seva manera d’aplicar la teoria i metodologia lingüístiques.

Per resumir una miqueta la meva experiència com a aprenent i les diferents metodologies, m’agradaria recordar els anys de parvulari on començàvem a parlar de manera coherent i quan ja parlàvem amb fluïdesa la nostra llengua materna. Tot i que la meva memòria només pot abraçar petites activitats puntuals, tinc molt bons records de totes les cançons que apreníem i que cantàvem tots junts en rotllana a la classe. A més, la petita experiència que he tingut com a professora d’anglès amb alumnes de P5, em diu que encara avui dia les cançons són un recurs molt útil per ensenyar als nens petits. Per exemple, qui no recorda haver ballat el “Joan petit com balla” a la classe amb els seus companys? No creieu que és un molt bon mètode per ensenyar les parts del cos als nens petits?

Si seguim parlant de música, podem veure que és un bon recurs per a l’aprenentatge de llengües. Per exemple, a les classes d’anglès o francès, en moltes ocasions preparàvem una cançó per aprendre el vocabulari, millorar la comprensió oral, l’expressió oral, etc. A més, en l’aprenentatge de qualsevol llengua sempre s’ha recomanat escoltar música i intentar entendre la lletra i fer exercicis per aprendre una miqueta més. En el meu cas, Coldplay és un dels meus grups preferits en l’actualitat, i si hagués de realitzar una activitat per alumnes aprenents d’anglès, recomanaria treballar sobre alguna de les cançons del grup, ja que la pronunciació del cantant és molt entenedora. Aquí us deixo una de les cançons del grup: The Scientist.

Per acabar, m’agradaria mencionar la metàfora que Ernesto Martín Peris ens diu en el seu article, on compara la vida amb l’aprenentatge. Com bé diu l’autor, tant en la vida com en l’aprenentatge és més important el camí que el destí. Per tant, com a aprenents sempre hem d’intentar absorbir tot el millor de cada metodologia.

Curiositats...

Hola a tots, estimats blocaires!!

Sé que s’acosten dates en què el nerviosisme i l’estrés són el pa de cada dia, però he trobat un reportatge del programa “Entre línies” de TV3, que crec que és molt interessant. El reportatge es títula “La llengua a la Catalunya Nord” i mostra l’evolució dels estudiants de “la Bressola”, una escola on es practica la immersió lingüística del català amb nens que tenen el francès com a llengua materna.

La meva experiència com a aprenent de llengües i les teories lingüístiques i psicològiques

Aquesta és una de les primeres vegades que reflexiono sobres les teories lingüístiques i psicològiques que hi ha darrera de tot el que he anat experimentant com a estudiant al llarg dels meus anys d’aprenentatge. De fet, mai hauria dit que hi haguessin tantes teories i mètodes d’ensenyament...

Després d’analitzar i veure una miqueta més a fons de què tracta cadascuna d’aquestes teories amb els articles que hem anat llegint i les classes d’aquestes últimes setmanes, em veig capaç d’analitzar quines són les teories que jo he viscut directament com a estudiant.

Com a aprenent de llengües, he experimentat moltes de les teories lingüístiques i psicològiques que se’ns han presentat a classe en diferent mesura. He pogut experimentar mètodes d’aprenentatge conductistes, cognitivistes, humanistes i socioconstructivistes.

Tot i que suposo que en la majoria dels casos depenia del professor i de la seva manera de fer, podria dir que la majoria d’activitats que he realitzat pertanyen a l’estructuralisme (teoria lingüística) i al conductivisme (teoria psicològica). Alguns dels exercicis que ens poden resultar més familiars a tots són els típics dictats i la còpia repetida de les faltes que havíem comès al dictat, recitar els verbs tant en català com en castellà, buscar paraules al diccionari i veure qui era el més ràpid, etc.

Ara, després de prendre consciència i reflexionar-hi una mica, no em queixo de la metodologia que han utilitzat els meus professors, ja que aprendre, ja he après. Tot i això, reconec que una metodologia on es fomenti la participació activa dels estudiants i on les classes siguin més distretes i dinàmiques fomenten les ganes d’aprendre i de saber més.

Cal tenir en compte que encara que un grup de professors utilitzin una mateixa teoria lingüística o psicològica, es poden arribar a donar grans diferències entre els mètodes, la planificació i el desenvolupament de les seves classes. Segurament tots ens n’hem adonat en algun moment...

Finalment, m’agradaria dir-vos que, més que posicionar-me per una teoria psicològica, opto per qualsevol metodologia on es fomentin les ganes d’aprendre. Crec que el més important, sobretot quan els estudiants encara no estan en l’edat adulta (que és quan estudiar no és una obligació), és que els alumnes aprenguin d’una manera àgil, amb activitats variades i que sàpiguen què estan fent i perquè ho estan fent en tot moment. Els típics exercicis de repeticions on els alumnes adopten un paper de “lloros”, no porten gaire en lloc si el que realment es vol aconseguir és que aprenguin un concepte i que el consolidin ben entès.