Aquesta és una de les primeres vegades que reflexiono sobres les teories lingüístiques i psicològiques que hi ha darrera de tot el que he anat experimentant com a estudiant al llarg dels meus anys d’aprenentatge. De fet, mai hauria dit que hi haguessin tantes teories i mètodes d’ensenyament...
Després d’analitzar i veure una miqueta més a fons de què tracta cadascuna d’aquestes teories amb els articles que hem anat llegint i les classes d’aquestes últimes setmanes, em veig capaç d’analitzar quines són les teories que jo he viscut directament com a estudiant.
Com a aprenent de llengües, he experimentat moltes de les teories lingüístiques i psicològiques que se’ns han presentat a classe en diferent mesura. He pogut experimentar mètodes d’aprenentatge conductistes, cognitivistes, humanistes i socioconstructivistes.
Tot i que suposo que en la majoria dels casos depenia del professor i de la seva manera de fer, podria dir que la majoria d’activitats que he realitzat pertanyen a l’estructuralisme (teoria lingüística) i al conductivisme (teoria psicològica). Alguns dels exercicis que ens poden resultar més familiars a tots són els típics dictats i la còpia repetida de les faltes que havíem comès al dictat, recitar els verbs tant en català com en castellà, buscar paraules al diccionari i veure qui era el més ràpid, etc.
Ara, després de prendre consciència i reflexionar-hi una mica, no em queixo de la metodologia que han utilitzat els meus professors, ja que aprendre, ja he après. Tot i això, reconec que una metodologia on es fomenti la participació activa dels estudiants i on les classes siguin més distretes i dinàmiques fomenten les ganes d’aprendre i de saber més.
Cal tenir en compte que encara que un grup de professors utilitzin una mateixa teoria lingüística o psicològica, es poden arribar a donar grans diferències entre els mètodes, la planificació i el desenvolupament de les seves classes. Segurament tots ens n’hem adonat en algun moment...
Finalment, m’agradaria dir-vos que, més que posicionar-me per una teoria psicològica, opto per qualsevol metodologia on es fomentin les ganes d’aprendre. Crec que el més important, sobretot quan els estudiants encara no estan en l’edat adulta (que és quan estudiar no és una obligació), és que els alumnes aprenguin d’una manera àgil, amb activitats variades i que sàpiguen què estan fent i perquè ho estan fent en tot moment. Els típics exercicis de repeticions on els alumnes adopten un paper de “lloros”, no porten gaire en lloc si el que realment es vol aconseguir és que aprenguin un concepte i que el consolidin ben entès.
Després d’analitzar i veure una miqueta més a fons de què tracta cadascuna d’aquestes teories amb els articles que hem anat llegint i les classes d’aquestes últimes setmanes, em veig capaç d’analitzar quines són les teories que jo he viscut directament com a estudiant.
Com a aprenent de llengües, he experimentat moltes de les teories lingüístiques i psicològiques que se’ns han presentat a classe en diferent mesura. He pogut experimentar mètodes d’aprenentatge conductistes, cognitivistes, humanistes i socioconstructivistes.
Tot i que suposo que en la majoria dels casos depenia del professor i de la seva manera de fer, podria dir que la majoria d’activitats que he realitzat pertanyen a l’estructuralisme (teoria lingüística) i al conductivisme (teoria psicològica). Alguns dels exercicis que ens poden resultar més familiars a tots són els típics dictats i la còpia repetida de les faltes que havíem comès al dictat, recitar els verbs tant en català com en castellà, buscar paraules al diccionari i veure qui era el més ràpid, etc.
Ara, després de prendre consciència i reflexionar-hi una mica, no em queixo de la metodologia que han utilitzat els meus professors, ja que aprendre, ja he après. Tot i això, reconec que una metodologia on es fomenti la participació activa dels estudiants i on les classes siguin més distretes i dinàmiques fomenten les ganes d’aprendre i de saber més.
Cal tenir en compte que encara que un grup de professors utilitzin una mateixa teoria lingüística o psicològica, es poden arribar a donar grans diferències entre els mètodes, la planificació i el desenvolupament de les seves classes. Segurament tots ens n’hem adonat en algun moment...
Finalment, m’agradaria dir-vos que, més que posicionar-me per una teoria psicològica, opto per qualsevol metodologia on es fomentin les ganes d’aprendre. Crec que el més important, sobretot quan els estudiants encara no estan en l’edat adulta (que és quan estudiar no és una obligació), és que els alumnes aprenguin d’una manera àgil, amb activitats variades i que sàpiguen què estan fent i perquè ho estan fent en tot moment. Els típics exercicis de repeticions on els alumnes adopten un paper de “lloros”, no porten gaire en lloc si el que realment es vol aconseguir és que aprenguin un concepte i que el consolidin ben entès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada