Ai, els exàmens!! Suposo que tots tenim bons i mals records, segur que tots maleïm algun examen que hem fet, o recordem aquella pregunta que ens va portar tants mal de caps... De fet, ara segur que tots els tenim en ment altra vegada, perquè ja s’acosten!
Doncs bé, posats a fer memòria, podré analitzar una mica més a fons quin tipus d’avaluació he experimentat al llarg dels meus anys com a aprenent i com ha anat canviant el mètode amb totes les avaluacions que he rebut.
En un principi, diria que el tipus d’avaluació que més he viscut és la formativa. Fins arribar a l’ESO, l’avaluació era ipsativa, ja que les notes que ens donaven a primària no anaven amb números, sinó que podríem dir que eren més aviat orientatives. Hi havia el “progressa adequadament”, “progressa molt adequadament”, “necessita millorar”, etc. Llavors, a l’ESO tot va canviar. Recordo que al principi era una miqueta embolicat pels alumnes, ja que mai havíem tingut les notes amb números, ni tampoc mai ens havien dividit les notes en conceptes, procediments i actitud. Cal dir que, tot i que al principi era una miqueta estrany, no vam tardar a acostumar-nos-hi. A més, crec que el fet que l’actitud també s’avalués i tingués un grau alt d’importància a la nota final, ajudava a que els alumnes més rebels es comportessin una miqueta millor a les classes.
D’altra banda, també he de dir que al llarg de tota la meva experiència com a estudiant, sempre he tingut l’enfocament de l’heteroevaluació, tot i que en algunes assignatures de la universitat hem fet petits qüestionaris d’autoavaluació que tenien un petit percentatge de la nota final. Personalment, crec que l’autoavaluació és un exercici molt útil pels alumnes quan ja mostren una certa maduresa (per exemple al batxillerat o la universitat) ja que l’autoavaluació permet a l’alumne fer una profunda reflexió sobre els coneixements que ha adquirit sobre aquella matèria i també el fa ser conscient sobre el temps d’estudi que calia dedicar i el que realment hi ha dedicat. Penso que amb l’autoavaluació l’alumne pot ser honest i veure per si mateix la nota que es mereix, sense tenir en compte les males passades que poden provocar els nervis en un simple examen. Per tant, considero que l’heteroavaluació està bé, però crec que sempre és bo que hi hagi un petit exercici d’autoavaluació al final de cada matèria.
Quant a les proves d’adscripció, podria dir que la que tinc més recent és la prova que vam realitzar els alumnes de traducció i interpretació per entrar a estudiar a la Pompeu Fabra. De fet, tant si volies anar a la UAB com a la UPF, calia passar per unes proves d’adscripció.
Pel que fa a les avaluacions continuades, diria que les he experimentat a la universitat. Moltes de les assignatures que he cursat, pel fet que segueixin el “famós” Pla Bolonya, contenien una gran part d’avaluació continuada. Això fa que l’alumne hagi de dedicar moltes més hores a l’assignatura fora de l’aula al llarg del trimestre, però llavors el valor de l’examen conté un percentatge més baix, ja que l’avaluació de l’assignatura és contínua. A més, hi ha algunes assignatures que no requereixen ni una prova final per avaluar a l’alumne.
Finalment, si fem referència al tipus d’exàmens que he fet, podria dir que de tot i més (els estudiants som els millors coneixedors i experimentadors de tot tipus d’exàmens J). Des de l’examen on has d’omplir buits, fins a l’examen que és de “pregunta llarga” (com dèiem) i que t’has d’enrotllar explicant un tema. També he fet exàmens de listenings, presentacions orals, exàmens tipus test i un llarg etcètera.
Com a experiència, m’agradaria parlar del crèdit de síntesi, ja que, tot i que no hi havia un examen “típic”, sí que ens avaluaven per tot el treball que havíem realitzat durant la setmana que hi dedicàvem. Crec que és un dels pocs treballs en equip tan llarg i intens que vaig fer a aquella edat. Suposo que no cal que us parli del mecanisme del treball de síntesi, ja que la majoria de vosaltres n’haureu sentit a parlar, o fins i tot, heu viscut l’experiència. En el meu cas, el tema principal del treball era el tabac, tot i que no recordo exactament el lema.
Per acabar doncs, com a valoració global de totes les avaluacions que he rebut durant els meus anys d’aprenentatge podria dir que les considero justes, ja que responen al meu nivell i a tot l’aprenentatge i coneixements que he anat assolint al llarg dels anys. M’agradaria dir que, des d’un punt de vista objectiu (dic objectiu, perquè passo molts nervis en època d’exàmens i no m’agraden) estic d’acord amb els exàmens, ja que sempre hi ha d’haver constància dels coneixements que els estudiants adquireixen. Tot i així, sí que hem de tenir en compte que un examen ha d’avaluar de manera igual a tothom. A més, cal tenir en compte que els exàmens que tenen el 100% del valor de la nota els trobo una mica injustos, ja que sempre es pot tenir un mal dia o els nervis et poden passar una mala jugada, fet que no significa que l’alumne tingui mancances de coneixements.
Bé, avui acabo aquí...i com que sé que tots estem apunt de començar-los, si és que alguns no els heu començat ja, us desitjo sort a tots amb els exàmens!
Fins la pròxima blocaires!!!
Doncs bé, posats a fer memòria, podré analitzar una mica més a fons quin tipus d’avaluació he experimentat al llarg dels meus anys com a aprenent i com ha anat canviant el mètode amb totes les avaluacions que he rebut.
En un principi, diria que el tipus d’avaluació que més he viscut és la formativa. Fins arribar a l’ESO, l’avaluació era ipsativa, ja que les notes que ens donaven a primària no anaven amb números, sinó que podríem dir que eren més aviat orientatives. Hi havia el “progressa adequadament”, “progressa molt adequadament”, “necessita millorar”, etc. Llavors, a l’ESO tot va canviar. Recordo que al principi era una miqueta embolicat pels alumnes, ja que mai havíem tingut les notes amb números, ni tampoc mai ens havien dividit les notes en conceptes, procediments i actitud. Cal dir que, tot i que al principi era una miqueta estrany, no vam tardar a acostumar-nos-hi. A més, crec que el fet que l’actitud també s’avalués i tingués un grau alt d’importància a la nota final, ajudava a que els alumnes més rebels es comportessin una miqueta millor a les classes.
D’altra banda, també he de dir que al llarg de tota la meva experiència com a estudiant, sempre he tingut l’enfocament de l’heteroevaluació, tot i que en algunes assignatures de la universitat hem fet petits qüestionaris d’autoavaluació que tenien un petit percentatge de la nota final. Personalment, crec que l’autoavaluació és un exercici molt útil pels alumnes quan ja mostren una certa maduresa (per exemple al batxillerat o la universitat) ja que l’autoavaluació permet a l’alumne fer una profunda reflexió sobre els coneixements que ha adquirit sobre aquella matèria i també el fa ser conscient sobre el temps d’estudi que calia dedicar i el que realment hi ha dedicat. Penso que amb l’autoavaluació l’alumne pot ser honest i veure per si mateix la nota que es mereix, sense tenir en compte les males passades que poden provocar els nervis en un simple examen. Per tant, considero que l’heteroavaluació està bé, però crec que sempre és bo que hi hagi un petit exercici d’autoavaluació al final de cada matèria.
Quant a les proves d’adscripció, podria dir que la que tinc més recent és la prova que vam realitzar els alumnes de traducció i interpretació per entrar a estudiar a la Pompeu Fabra. De fet, tant si volies anar a la UAB com a la UPF, calia passar per unes proves d’adscripció.
Pel que fa a les avaluacions continuades, diria que les he experimentat a la universitat. Moltes de les assignatures que he cursat, pel fet que segueixin el “famós” Pla Bolonya, contenien una gran part d’avaluació continuada. Això fa que l’alumne hagi de dedicar moltes més hores a l’assignatura fora de l’aula al llarg del trimestre, però llavors el valor de l’examen conté un percentatge més baix, ja que l’avaluació de l’assignatura és contínua. A més, hi ha algunes assignatures que no requereixen ni una prova final per avaluar a l’alumne.
Finalment, si fem referència al tipus d’exàmens que he fet, podria dir que de tot i més (els estudiants som els millors coneixedors i experimentadors de tot tipus d’exàmens J). Des de l’examen on has d’omplir buits, fins a l’examen que és de “pregunta llarga” (com dèiem) i que t’has d’enrotllar explicant un tema. També he fet exàmens de listenings, presentacions orals, exàmens tipus test i un llarg etcètera.
Com a experiència, m’agradaria parlar del crèdit de síntesi, ja que, tot i que no hi havia un examen “típic”, sí que ens avaluaven per tot el treball que havíem realitzat durant la setmana que hi dedicàvem. Crec que és un dels pocs treballs en equip tan llarg i intens que vaig fer a aquella edat. Suposo que no cal que us parli del mecanisme del treball de síntesi, ja que la majoria de vosaltres n’haureu sentit a parlar, o fins i tot, heu viscut l’experiència. En el meu cas, el tema principal del treball era el tabac, tot i que no recordo exactament el lema.
Per acabar doncs, com a valoració global de totes les avaluacions que he rebut durant els meus anys d’aprenentatge podria dir que les considero justes, ja que responen al meu nivell i a tot l’aprenentatge i coneixements que he anat assolint al llarg dels anys. M’agradaria dir que, des d’un punt de vista objectiu (dic objectiu, perquè passo molts nervis en època d’exàmens i no m’agraden) estic d’acord amb els exàmens, ja que sempre hi ha d’haver constància dels coneixements que els estudiants adquireixen. Tot i així, sí que hem de tenir en compte que un examen ha d’avaluar de manera igual a tothom. A més, cal tenir en compte que els exàmens que tenen el 100% del valor de la nota els trobo una mica injustos, ja que sempre es pot tenir un mal dia o els nervis et poden passar una mala jugada, fet que no significa que l’alumne tingui mancances de coneixements.
Bé, avui acabo aquí...i com que sé que tots estem apunt de començar-los, si és que alguns no els heu començat ja, us desitjo sort a tots amb els exàmens!
Fins la pròxima blocaires!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada